Un domingo cualquiera...

Amics i amigues que us agrada l'handbol no tant sols com a esport sino com a part indivisible d'un/a mateix/a, aquest és el títol d'una pel·lícula protagonitzada per l'Al Pacino de temàtica esportiva que us recomano veure-la.
Així va ser el meu dia d'ahir, aixecar-me d'hora per anar a jugar (lo del quien madruga...), viatge amb bus camí a La Roca del Vallés sense peli, però gaudint de conversar amb les jugadores i acompanyants de coses banals, vídeo del rival que vam poder veure'l al bus, cafè i espectador del partit de les juvenils que jugaven abans nostre. Mala fortuna per les noies de l'Enric que van perdre a la pista del líder. A la grada em vaig retrobar amb un "mestre" de l'handbol, mestre perquè això va ser al curs d'entrenador nacional que vaig fer (de Joc col·lectiu ofensiu), i mestre al ser un inquilí a les banquetes més preuades de l'handbol Català (Granollers, Mataró,Palautordera). Vam estar xerrant força estona dels punts de vista de l'handbol de base (ell ara, com a pare de jugador)i del mundial, arrivant a la conclusió que el resultat d'Espanya (encara no havia jugat pel tercer i quart lloc)era massa pel joc desplegat a nivell col·lectiu, opinió que no està en la línia de les respostes a la pregunta que us vaig fer aquesta setmana passada. En fi pintava bé d'inici el Diumenge.
Aquest fet es va confirmar del tot quan dues hores aproximades després acabavem el nostre partit amb una victòria sobre les locals per 7 gols de marge (17-24) i el que em fa estar més satisfet és l'opinió d'alguns espectadors afins a l'equip dient que va ser el millor partit jugat fins el moment. Felicitar a les jugadores per la seva entrega i saber fer i recordar (he tornat a veure el vídeo) que contra el Mataró també vam fer un molt bon partit, però que algunes vegades no s'obté recompensa (a manca de dos minuts perdiem de dos i pilota nostra), però el que ens fa sentirnos bé és l'esforç emprat en voler tirar endavant un partit, tot i que al final si es sumen dos punts...
Veig a jugadores de l'Ascó que senten l'handbol quelcom més que una activitat extra, i que xerris del que xerris sempre vas a parar en alguna anécdota o situació d'alguna temporada anterior o d'aquesta mateixa, i això a mí em fa sentir molt feliç , (sóc així ).
Dos carajillos de "maria" i un cafè més tard i a dinar a casa a la mateixa hora que feien la Gran Final del Mundial. Omeyer, Landin, Karabatic, Noddesbo, Hansen i demés jugadors entre amanida i carn a la planxa, un menú pels amants del bon paladar.Com no podia ser d'altra manera i després dels postres 10 minuts més per assaborir un altre cafè i desenllaç esperat per molts, amb una FRANÇA que estrenava una samarreta amb quatre estrelles al pit, símbol de ser la millor selecció en quatre grans campionats, tot i que faltant pocs minuts tenia el partit empatat, senyal que tal i com he dit abans el jugar bé en moltes fases no et garanteix l'èxit però sí que et dona opcions d'assolir-lo, que li preguntin a DINAMARCA.
Espanya bronze, i esperant el 2013 per organitzar el seu Mundial.
En fi, les set de la tarda i encara he de repassar estadístiques del partit contra la Roca i recordar com va anar el partit de la primera volta del pròxim rival...en fi, ja veieu,un diumenge qualsevol.

"Mon sentiment est ... partagé" La meva sensació és... compartida. Daniel Constantini .
Després de guanyar per segona vegada el campionat del món amb França.
Paroles de coach. ED. Solar. París.